Entrevista Sebastião Salgado:
“NO VULL MORIR ESTRANGER”
Lloc de naixement: Aimorés (Minas Gerais Brasil) Edat: 57 anys.
Professió: fotògraf i economista.
Principals treballs: la sèrie “Treballadors” àlbum dels treballadors del planeta que viuen lluny del s. XXI.
“Èxodes” Migracions per força, milions de persones que caminen.
-Quan algú veu les seues fotos, tan crues i dissortades... no deu esperar una felicitació. Quina ha der ser l’actitud de l’espectador?
- Quan era menut al Brasil, intentava trobar un llenguatge comú per comunicar-me amb tot el món. Amb el temps aquest llenguatge universal ha segut la imatge. Es pot llegir a tot arreu sense traducció. Té un poder increïble. Quan algú mira una foto, no només li atrau el costat estètic de la imatge, sinó el missatge. Les meues exposicions expliquen una història.
- Estes històries que inciten l’han modelat?
- Molt. I més el món que vaig viure mentre les feia. Les fotos transmeten el que un sent. La meua sensibilitat passa per les imatges. Fotografie amb el meu pare, amb els meues amics, amb el que he viscut...
-Per a què serveix una foto?
-Sola no és res. Amb textos, amb les organitzacions que les utilitzen, amb un debat, té una oportunitat. Sola és estèril. Esta fotografia és social. Per l’exposició hi passaran uns 5.000 escolars. És important. Estic segur que el missatge canviarà una mica aquests xiquets.
- Per què no somriuen els xiquets que retrata?
- El 1994 intentava fotografiar un camp de refugiats a Moçambic. Al voltant tenia un núvol de xiquets. Reien, cridaven, tots volien eixir a la foto. Els vaig reunir i em van dir que volien una foto individual, una per a cada un. Junts tenien un comportament infantil. Separats estaven seriosos, assumien completament la seua personalitat. Quan un d’ells em mirava, jo
- La càmera plora?
- La càmera és un espill de la nostra història, de la societat. Quan ensenyem un ésser humà, no és ell, són milers a qui els passa el mateix. Se l’ha de mirar i dir: “Com ho canviarem això?”.
- Per què va fer la primera foto?
- La meua dona va comprar una càmera. Vaig mirar dins l’aparell i hi vaig veure un espill del món. La primera foto va ser un retrat de la meua dona. Després li vaig demanar la càmera per endur-me-la al viatge a Àfrica, era l’any
- La seua biografia és un xicotet èxode?
- Vaig nàixer llaurador. Quan tenia quatre anys mon pare es va mudar a la ciutat. Tinc set germanes. Mon pare no tenia prou diners per a ficar-nos a tots en un internat. Va comprar una hisenda a prop de la ciutat. Quan vaig fer quinze anys me’n vaig haver d’anar a estudiar a una altra ciutat més gran. Treballava, estudiava. Em vaig casar. Vam anar a São Paulo. Vaig estar militant en un partit d’esquerres. Als vint-i-cinc anys
me’n vaig haver d’anar a França. L’alternativa era quedar-me i entrar amb una arma en la clandestinitat. A París vaig ser estudiant i refugiat. Trenta anys després d’arribar a França seguisc sent un estranger.
- Encara és un immigrant?
- Sí. Tinc ganes de tornar a Brasil. No vull morir estranger.
-En les seues fotos hi ha la terra.
-Sí. En la majoria de les fotos hi apareix la
- El 15% de la humanitat té la riquesa, i el 85% la pobresa. En quin costat està vosté?
- Entre els rics. Visc a França. No sóc milionari, però guanye prou. Fa poc el meu pare, de noranta-tres anys, em va dir: “Quan eres menut, els veïns es van vendre les terres. La inflació era tan forta i la gent venia per tants diners... Uns diners que sis mesos després no valien res. Vius a París, ets un fotògraf conegut, però si m’haguera venut la terra, series un tractorista en una gran hisenda” Hui estic en el costat ric, però podria estar en el pobre...
-Què guarda a la maleta la gent que fuig?
- Poc. El més essencial. Però sap de veritat què hi porten? Un fil d’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada