DONES


1. DONA I HISTÒRIA 

2. DONA I ART 

3. DONA I CIÈNCIA 

4. CAMPANYES PER LA IGUALTAT

5. TREBALL DE RECERCA: LES NOSTRES IAIES 

6. DONES I POESIA  





1. DONA I HISTÒRIA 

Mujer y educación en España 1931-1950






2. DONA I ART 


 LES DONES A L'ART 
ATRAVÉS DE LA HISTÒRIA





 3. DONA I CIÈNCIA 
DONES CIENTÍFIQUES 








4. CAMPANYES PER LA IGUALTAT


https://youtu.be/BoWsp7Xqa-w




























5. TREBALL DE RECERCA: LES NOSTRES IAIES 


ACÍ TENIU UN TAST DEL TREBALL DE RECOPILACIÓ FET ENGUANY SOBRE LES NOSTRES AVANTPASSADES...

  
     



 LA ESCUELA OLVIDADA 

Documentales de la 2 

Un análisis de la educación, desde el punto de vista histórico, económico, pedagógico y político. Repasa un siglo de historia de la educación en España, a partir del impulso modernizador que vivió el país a principios del siglo XX con el ensayo pedagógico, mixto y laico del Instituto-Escuela.
Voces como el ex director general de Educación, Alejandro Tiana, o el ex presidente de Cataluña, Pasqual Maragall, opinan sobre las aportaciones del Instituto-Escuela. Asimismo, antiguos alumnos como las hermanas Zuloaga, Oriol Bohigas o Ángeles Barnes, trasladarán al espectador a aquellas aulas a través de sus recuerdos.
El documental quiere rendir tributo a este experimento sin precedentes que trabajó para elevar el nivel cultural de la nación con la máxima de respeto absoluto al niño. A pesar de su enorme contribución a la modernización del país, solo los investigadores recuerdan su influencia.
El documental recupera personajes claves de la historia de España, como Giner de los Ríos, José Mª Cossío o José Castillejo, que lucharon por el progreso del país.

 
L’ESCOLA DE LES NOSTRES IAIES



L’ Encarna, la meua avia, va seguir la cultura general de l’escola i quan es va fer més gran va voler fer batxiller; estudià tres anys, després completà l’examen de l’Estat i arribà a la Universitat on va fer biologia, es va treure la carrera. També li agradava cosir, i a la vegada que anava a la Universitat també acudia a classes de costura. En aquells temps quasi totes les dones sabien cosir. Ara li agrada fer llana i ens fa bufandes i jerseis.
Quan va acabar tots els estudis començà a treballar donant classes a una escola de Barcelona, fins que va tindre el seu primer fill.
Quan ella anava  a l'escola jugaven a moltes coses : a la pita amagar , al bou , a la comba..Els mestres tenien molt mal caràcter i eren molt seriosos. Els posaven un càstig en que havien d’ estar de genolls amb les mans alçades i baix dels genolls hi posaven pedretes . També havien de posar la mà i els mestres els pegaven a la mà amb un pal
 
                                               *          *          *
La meua iaia no anava a  l’escola, hi havia un mestre particular que els feia classe a ella i als seus dos germans Agustin i Enrique. Agustin era el més major, tenia  2 anys més que Enrique i 8 anys més que Consuelo. El seu mestre es deia Juan, quan es portaven mal  els castigaven i també els pegaven carxots i si li deien a la seua mare o al seu pare que  el mestre els havia pegat, ells els pegaven als fills i els contestaven que seria per haver-se portat mal.
                                               *          *          *         
Anys50/60 (Bulgària) : De xicoteta anava a l'escola com es ara: Primer a la guarderia , després al col.legi , després a l’institut i va acabar el batxiller amb un estudi de tèxtil, va treure bona nota i va començar a treballar en una brica  tèxtil.
*          *         *
Quan acabà la guerra la meua iaia va entrar en un col·legi de monges, es deia “Dominicas de la Presentación”. Era una escola francesa que estava al carrer Roselló número 24 entre el Passeig de Gràcia i Pau Claris.
*          *         *

 Maria va anar a l’escola, primer va anar a la dels cagons que era l’escoleta que nosaltres diriem ara, després ja va passar a l’escola, que era de monges, però també hi havia alguna mestra. Allí els xics estaven separats de les xiques. En aquesta escola la meua iaia va estudiar tres llibres: el cató, que era un llibre de càlcul, La juanita, que era un llibre de normes a la taula, i per últim el llibre de memòria, que li deien així perque el que feien les mestres amb aquest llibre era que els deien una lliçó per a que estudiaren i al dia següent la preguntaven

 
No hi havia cursos, i eren molts alumnes en la mateixa classe. Pel matí a l’escola el que feien era estudi amb els llibres i per la vesprada labor que era com s’anomenaven les classes per ensenyar a cosir. Els càstigs eren prou durs, allí escrivien amb ploma la majoria de vegades, però també amb llapis. La meua iaia s’ha ensenyat a sumar, a llegir i a escriure amb moltes faltes.
                                                      *   *          *
 Al pati jugaven a jocs com  la pita amagar, a pillar, al rotgle... Maria va deixar l’escola als dotze anys per a posar-se a treballar en amo.

 
Teresa de menuda no va anar a l’escola, però el seu pare va contractar una mestra particular que li ensenyava el que podia. Encara que les seues classes no van arribar a tindre massa continuïtat perquè van ser interrompudes per la guerra l’any 1936.
                                                           *          *          *

 Com la gran majoria dels fills de llauradors, en aprendre a llegir, escriure i tindre unes nocions bàsiques de matemàtiques, deixaven l'escola per ajudar als pares en la dura feina del camp. Contava l'enveja que la envaïa quan veia passar a les xiquetes de famílies burgeses amb la seua capa i barret dirigint-se cap a l'escola del balneari de les Aigües, actualment anomenat la Puresa de Maria.

                                                              *          *          *   

      
La meua iaia va anar a l’escola però molt poc de temps perquè havia de buscar feina per a tindre diners. Anava a santa Bàrbara, una esglèsia de Yecla, les seues amigues i ella jugaven, corrien, feien el boig!. Les mestres eren joves i estrictes, res que feies et castigaven, els càstigs que posaven eren durs: et posaven agenollat  fins a que la mestra li ho deia. Els estudis van ser breus perquè amb 13 anys se’n va anar a treballar,  se’n va anar de cuidadora del fill d’un home ric. No pensava què seria de major. 

                                                           *          *          *         
M'abuela de ben xicoteta va tindre la sort d'anar a l'escola però li va durar poc perquè prompte va començar la guerra. Del temps en què va anar a l'escola recorda poques coses, com per exemple, que no els manaven deures per a casa. Ella diu que l'escola d'aquella època era molt diferent a la d’ara, en aquells temps els ensenyaven a cosir i a ser bones mestresses de casa. A l'hora del pati anava amb el seu grup d'amigues a patinar al costat de l'escola. Diu que la gran majoria dels mestres eren dones. Els càstigs que li posaven eren: agenollar-se, obrir els dos braços i posar-los llibres en les mans i fins i tot fer-li obrir la mà i pegar-li amb la regla.

                                                           *          *          *         
Cantant Cara al sol, Col.legi d'Escolapis de Terrassa. 1940
Josefa va nàixer el 18 d’octubre de l’any 1923 al poble de Guadasèquies, però ben prompte es va traslladar a Ontinyent d’on era la seua mare ja que el seu pare va trobar feina en la fàbrica de paper de la Clariana. Tenia 4 germans més xicotets que ella. No va anar a l’escola i solia dir que mai li havia vist la cara a un mestre, per la qual cosa quasi no sabia ni llegir i ni escriure.

                                                           *          *          *         

La meua besàvia va anar pocs anys a l’escola, li van ensenyar un poc a llegir i escriure. Ella  havia d’estar cuidant  de la casa, perquè així sa mare i son pare anaven als camps.


La meua iaia Rosario va anar a l’escola de la Pureza de Maria, actualment l’Ermiteta de Sant Antoni. Pel mati tenien classe normal els ensenyaven a llegir, escriure, sumar i restar. Per la vesprada feien labor (bordar, cosir...). Les mestres eren monges i et castigaven cara a la paret si et portaves malament.

 
JOCS D’INFANTS
Amb les amigues, Maria jugava a fer menjarets amb pedretes. I quan feia mal oratge se n’anaven a casa d’alguna amiga a jugar a cartes, a un joc que es deia la raboseta, i es jugaven ametlles. Quan eixien pel poble anaven a la font Jordana, i d’allí no els deixaven passar. Un dia de pasqua que van anar a casa d’una amiga que tenia una germana major, portaven sobrassada per a berenar i la germana de la seua amiga les va agafar una a una, les va tancar en una habitació i els va untar el cul de sobrasada a cada una

 
Consuelo i els seus germans  quan els seus pares se n’anaven a pasturar les ovelles  els agradava acompanyar-los i el que feien era perseguir les ovelles, ja que  no tenien juguets i els agradava jugar al que fòra per no avorrir-se.
 Anys 30/40: A la meua iaia li encantava anar a l’escola, a l’hora de l’esplai jugava a la pilota amb les amigues.
La meua iaia Rosàrio anava a la Pureza, a l’ermiteta.Al patí jugaven a Roda La Bola i a saltar a la corda




LES NOSTRES IAIES A LA GUERRA
un testimoni

     Quan va nàixer la meua iaia la guerra ja havia començat. Teresa va nàixer el dia 25 d’Agost del 1937 a Yecla, son pare es deia Pascual Bautista i sa mare  Antonia Soriano. Quan va nàixer , son pare estava a la guerra, no la va conèixer fins que li van disparar al braç, va ser aleshores quan pogué tornar a casa i per fi la va poder conèixer. Ella tenia 3 anyets. Després Espanya es va dividir en dos parts: el bàndol republicà i el bando nacional.
                                                                  *    *    *
La meua iaia va nàixer durant la segona república abans de la guerra civil. La guerra va ser molt violenta. Quan tenia 16 anys, 1939, es trobava a Xàtiva passant uns dies amb la seua iaia, aleshores els feixistes italians llançaren un atac amb un bombardeig sobre l’estació de Xàtiva i la seua mare s’asustà molt però per sort no li ocorregué res.
                                                                  *    *    *
Tots els anys anaven a Tona de vacances, però aquell any del 1936 quan ella tenia quatre anys, la guerra va començar. Van viatjar fins a Tona per refugiar-s’hi allí. Manel era argentí, llavors no va participar en aquella batalla, però cada dia havia d’anar a la seua perfumeria i tornar cap a Tona, on van llogar un pis i es van quedar fins que la guerra va acabar. L’àvia no podia anar a l’escola i li van posar una mestra particular a casa que anava tots els dies de la setmana. Tres anys després la guerra va acabar i van tornar cap a Barcelona.
                                                                 *    *    *
El seu gran amor fou Jose G. V, amb qui es va casar. Era un militar republicà durant la Guerra Civil. Mai ha contat massa detalls de la seua relació amb el seu primer home perque va tindre un final molt tràgic i dolorós.
Contava la meua besàvia que als compassos finals de la guerra, els soldats del bàndol republicà s'amagaven perque sabien que anaven a per ells. Però Jose quan estava prop d'Ontinyent, aprofitava la foscor de la nit per anar a passar una estoneta amb la seua dona fins les primeres llums de l'alba.
Un d'aquells dies en què visitava a la seua estimada, van entrar els nacionals a sa casa i se'l van endur en un camió amb altres soldats rojos. Els van portar directament al cementeri i allí, amb els primers rajos de sol, els afusellaren i els soterraren a una fossa comú.
Des d'aquell dur dia, la meua besàvia mai va tornar a muntar al cementeri ni tan sols per a soterrar als seus pares, ni als seus germans, ni al seu segon home…
El seu matrimoni no va ser reconegut, ja que en finalitzar la guerra es van suprimir els matrimonis civils i per tant tampoc va tindre la condició de vídua.                                                                    *     *    *
Quan va esclatar la guerra Maria tenia 12 anys, i a l’escola sols tenia mestres, perquè les monges estaven totes amagades per a que no les mataren. Van patir més a la postguerra que a la guerra perque en plena guerra anaven soldats a les cases per allotjar-se i aleshores tenien més privilegis, es a dir tenien més menjar, no estaven tant controlats, i estaven més protegits. Va passar la guerra al seu poble, a Agullent.
                                                                      *    *    *
En la guerra no van patir perquè tenien menjar i no tenien por. Va haver uns dies en els que els militars van rodejar la finca per si hi havia algú de l’altre bàndol. Ells no van patir però molta gent va morir. El seu pare el van arribar a cridar per a la guerra perquè necessitaven persones majors que pogueren cuidar dels animals.
                                                                       *    *    *
Uns anys després va arribar la guerra. Son pare que era molt patidor, les va enviar a viure a un mas que tenien uns amics en Muro, allí van passar tota la guerra, per poder menjar tenien que agafar els ous i altres coses  d’altres cases. Per a poder guisar son pare els portava a la serra i els carregava de llenya. Menjaven conills, ous i el pa era de segò. Com que era molt xicoteta no sabia el que eren els republicans i els nacionals. Ella va viure dos bombardeigs, en el primer no va morir ningú, però en el segon va morir un xiquet que vivia en la casa del costat i que era amic d'ella. No li vaig preguntar molt més perquè no li agrada recordar aquesta etapa de la seua vida i es posa molt trista.



6. DONES I POESIA  


https://lletra.uoc.edu/ca/autora/clementina-arderiu/tast-de-textos







https://lletra.uoc.edu/ca/autora/montserrat-abello/tast-de-textos







https://lletra.uoc.edu/ca/autora/victor-catala-caterina-albert/tast-de-textos







https://lletra.uoc.edu/ca/autora/silvia-alcantara/tast-de-textos






Najat El Hachmi

http://www.ccma.cat/video/embed/3104770/


ANNA MONTERO
http://www.barcelonareview.com/29/c_am.htm