Poesia

 A PESCAR POEMES


 Ací tens alguns enllaços per tal de que busques poemes que t'agraden:

http://www.versos.cat/index.php

http://www.poesia.cat/

 http://www.escriptors.cat/?q=autors


 http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Presentacio




Vicent Andrés Estellés



                          













Estellés i els pobles de les valls de Mariola

Estellés escriu sobre les nostres comarques, sobre la Mariola, la serra que dóna entitat als nostres pobles

Aquest 2013 ha estat declarat per diverses institucions culturals i cíviques com l’Any Estellés. Vint anys farà que ens va deixar el poeta de Burjassot, «el fill del forner que feia versos», com li agradaria que el recordàrem.

Els estudiosos de la nostra literatura coincideixen a dir que Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March i Teodor Llorente són els nostres tres grans homenots de la poesia. Tot i així, i sense restar cap mèrit a aquests dos darrers, Estellés és sens dubte el poeta més conegut i popular que tenim els valencians. Cap sorpresa si pensem que Estellés sempre es va considerar «un entre tants», un més del poble, perquè com deia ell, «el poeta és poble ell mateix […], és el mateix poble». I com a poeta del poble que va voler ser, va tindre sempre una màxima: fer-se entendre. Estellés ha estat un poeta al qual li ha preocupat molt rescatar de l’oblit els records i les petites coses quotidianes, i per això podem dir que va tirar pel recte. Ell mateix diu: «Jo he anat escrivint simplement perquè sempre he tingut […] la por de morir-me sense poder dir abans determinades coses que volia dir. Això ha fet que no em plantegés gaire les qüestions del formalisme, que considerava que eren discussions acadèmiques». Així doncs la seua voluntat és la de convertir-ho tot en poesia, perquè tot és possible en poesia i mitjançant la poesia. És per això que en conseqüència, com diu Jaume Pérez Montaner, «tot ha de ser possible en els seues versos; una actitud que es converteix, en el fons, en una de les característiques més importants de la seua aportació poètica».

Estellés va ser un enamorat del nostre país, coneixia el nostre territori pam a pam, comarca a comarca. A la mort del dictador començà a escriure el Mural del País Valencià: «El 20 de novembre de 1975 va ser per a mi, modestament, l’esperança, l’alegria. A partir d’aquell dia vaig observar com arribava a mi l’alegria de fer una cosa viva, alegre, molt més lluminosa que la resta de la meua obra. És tot el País Valencià que canta i que he cantat jo. Després es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós després de la mort de Franco». Aquesta obra consta de tres volums, on el poeta ens construeix «pedra a pedra» un immens mural farcit d’emocions, passions, il·lusions, frustracions, neguits, derrotes, desitjos, tradicions… que, al cap i a la fi, són les mateixes que els valencians hem tingut com a poble al llarg de la nostra història.

En el segon volum, i dins del llibre xi, Estellés escriu sobre les nostres comarques. És veritat que no parla de la comarca de l’Alcoià com a tal, però si de la Mariola, la serra que dóna entitat als nostres pobles. I escriu versos preciosos com aquets: «Mariola / doblada com un llençol / com el tapet de la taula / i guardada en un calaix / i amb uns codonys aromada» (Mural del País Valencià I, pàg. 249). O aquests altres: «La Mariola està molt ocupada / amb la seua fillada de fonts que corren / muntanya avall i rodolen per terra / i s’aixequen i canten amb la boca plena de terra. (Mural del País Valencià I, pàg. 89).

I el poeta no s’amaga de de dir-nos la importància que per a ell té, i per a tots els valencians, aquesta serra, i la gent que hi vivim al seu voltant:
«Oh guerrillera Mariola verda! / 
Amb els genolls clavats a terra, et pregue. /
 […] Pregue per tu, perquè vigiles sempre, /
 perquè assegures un futur claríssim, / 
un dur combat, una dura victòria, / 
el clar fusell, l’espasa il·luminada. / 
 I pregue més: et pregue pels teus fills. / 
Preserva, tu, aquesta raça indòmita, / 
aquest futur de gegants i senyeres! 
(Mural del País Valencià III, pàg. 248).

Aquesta part del país, aromada per la Mariola, on naix «un rierol o sargantana d’aigua» és per a Estellés molt important i prega perquè aquesta gent «indòmita» siga capaç d’aguantar el «combat de parles diferents». Hi som en una zona de
«Cúmul i castells […] 
plets fronterers […] l
es fronteres batallen». 
I on el 
«vent de ponent / 
crema la vorera de les fulles, / 
crema les parpelles».
 Un vent que ens fa malbé les collites: 
«La sal espargida. Qui / 
ha espargit aquesta sal per damunt les collites?» 
El mateix poeta ens hi proposa la millor arma per guanyar el combat: 
«Cohesió, que és comanda. / 
Des de la frontera / 
el guaita mira el penell. / 
Ni un bri d’aire».

La celebració de l’Any Estellés hauria de ser una bona excusa per apropar-nos una mica més a l’obra d’aquest poeta. Un poeta que va escriure sobre els nostres pobles i muntanyes i que, sens dubte, va creure i confiar en aquesta «raça indòmita» que des de la frontera guaita el penell per veure d’on bufa el vent. Va creure en nosaltres, perquè

«Aquest és el país que avança /
 des de la il·luminada frontera. / 
 Aquest és el país que camina / 
amb gaiatos de terra».




Audició de Poemes
de Vicent Andrés Estellés

Res no m'agrada tant... com les botifarres

La llibertat

M'aclame a tu!

Sonata per a Isabel 

Em posareu

Tots em tiren pedraetes

Plens de sol de bon matí

 Les marjades

Coral romput

Assumiràs la veu d'un poble

Predicacions i conformitats

AMOR I AMOR Carles Barranco 




Selecció de poemes 
 Cant de Vicent
De pares pobres
i amb mitges soles,
a molta honor,
vindria al món,
un món humil,
mes no mesquí.
Recorde, encara,
la casa, clara,
on jo nasquí:
precari, el pis
tenia cuina,
amb una pica
de pedra vella
i una finestra;
després hi havia
la galeria
aquella parra
que tant m'agrada,
sempre evocar;
l'embarronat,
corcat, dolent,
i un colomer
buit, en desús,
dalt el comú.
Plàcides prades
de les teulades,
d'això em vindria
la melangia,
anys endavant,
i més d'un cant.
El paisatge
l'honren estables,
comuns, corrals
i fumerals.
Per fer més fi,
també algun pi,
i cossiols
d'alegres flors:
hi ha, de precari,
clavells, geranis,
roses intactes
i fulles magnes.
Al menjador
molta claror
i ben poc més. 
Per les parets
unes pintures
de criatures
inesperades:
donzelles llargues,
de llargs cabells,
i mariners,
reblertes sines,
remotes illes,
ocells i barques
estranyes canyes.
M'excitaria
la fantasia
aquell mural
càndid i estrany?
Després, l'amplària
greu de la sala
un ambient
de cos present.
I l'adjutori
del dormitori
on em van fer,
fill de forner,
i em varen traure,
el dia 4
de cert setembre,*
del càlid ventre.
Molt festejat
pel veïnat,
a poc a poc,
amb llet de pot
i sopes d'all,
em vaig criar.
Tinc la nostàlgia
d'aquella casa,
del món aquell,
què li hem de fer.
No em preocupe: 
és l'únic luxe
que em puc permetre,
i a fer punyetes.
     *Fou l'any del batre:
     l'any 24
 

Horacianes



[I]
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
 TESTAMENT MURAL 
 El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,

en aquella paret plena de cors i rúbriques,

en aquella paret de voluntats darreres,

mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;

en aquella paret de la fosca escaleta,

entre paraules tendres i paraules obscenes,

paraules que parlaven d'un amor invencible,

paraules que parlaven d'un record de carn viva,

paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,

i la pornografia delirant d'uns dibuixos,

en una convivència que m'agrada pensar.

En aquella paret suada dels amants,

amarada d'amors com un dur matalàs,

en aquella paret de friccions ardentes.

El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats

quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca

escaleta que evoque i que no diré on és,

encara que em torturen, encara que em degollen.

El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap

sobre els algeps suats de la paret aquella.

El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,

arrapats en la bruta paret de l'escaleta,

amb una voluntat de viure, de perviure,

amb una agonitzant cal.ligrafia dura,

entre coses obscenes i coses delicades,

exclamacions brutals d'un sexe poderós,

notacions ingènues de quadern escolar,

notes sobre la marxa dels esdeveniments,

aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats, 

aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
 
 sobre el poema
 
 
 
CANÇÓ DE L'HOME PARAT AL CANTÓ 
Parat en aquell cantó, 
un cantó de la ciutat, 
parat al cap del carrer, 
ell era un home parat. 
No sabia d'on venia 
i no tenia on anar, 
i en arribar al cantó 
en el cantó es va quedar. 
Passaven -i ells les mirava- 
parelles d'enamorats, 
agafats de la cintura, 
agafats en un abraç. 
Passaven infants i dones 
que tornaven del mercat, 
i l'home no s'hi movia 
perquè era l'home parat. 
Llums que s'apaguen i encenen, 
la fira de la ciutat, 
i en el rostre d'aquell home 
una amarga dignitat. 
Di de vegades plorava 
ningú no el veia plorar. 
Ningú res no li advertia, 
ni veia l'home parat. 
Es féu un arbre de pena, 
és feu un arbre d'espant, 
allí, al cantó del carrer, 
ple d'orgull i humilitat. 
Algú va avisar l'alcalde, 
i l'alcalde, un "concejal", 
i el "concejal" els qui duien 
la grua municipal. 
Com qui lleva un monument 
d'un carrer de la ciutat, 
varen endur-se una nit 
l'home, l'home parat. 
 
 
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER 
 Homenatge a José Martí
Ella tenia una rosa, 
una rosa de paper, 
d'un paper vell de diari, 
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa, 
i un dia se la va fer. 
Ella tenia una rosa, 
una rosa de paper.
 
Passaren hivern i estiu, 
la primavera també, 
també passà la tardor, 
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa, 
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia 
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia, 
però en el poble on visqué, 
les mans del poble es passaven 
una rosa de paper.

I circulava la rosa, 
però molt secretament. 
I de mà en mà s'hi passaven 
una rosa de paper.

El poble creia altra volta 
i ningú no va saber 
què tenia aquella rosa, 
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies 
va manar l'ajuntament 
que fos cremada la rosa, 
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases: 
la rosa no aparegué. 
Va haver interrogatoris; 
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna, 
circula secretament 
de mà en mà, per tot el poble, 
una rosa de paper. 
 
XXXI
he llançat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
amb el cordell, he pouat després l'aigua.
era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
n'he begut lentament i complagudament.
he comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda.
 
 
 llibre de meravelles
Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veirtats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.
Cant l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.
Cant l'amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,
l'esperança de contraban.
 

  Cançó de bressol
 
 
CANÇÒ DE BRESSOL  
 
 Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.lasnanasdezandra.jpg

Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.
 
sobre el poema 
 
 
GOIG DEL CARRER
La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill ....
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ...
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits
- Gol! Gol! -
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ...




TOT ESPERANT ULISSES
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Verd el cel i fresc l'estiu,
jove el gran i cec l'altiu,
una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!
Un ocell baixa l'amor,
mils d'amors senten l'enyor,
un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Plou de baix i ens mulla el cap;
juga i guanya qui menys sap;
el cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!
La raó es un moble vell;
manar vol qui duu el martell.
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
5 i 5 mai no en fan 10;
una església et marc el preu;
un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!
Plora, plora, no hi ha draps;
ben i canta i trenca els plats;
l'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Que més puc cantar-vos ja?
si la festa no té pa;
el meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!
La tristesa guanya el cant,
l'esperança és un infant,
llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!
 
M'ACLAME A TU  M'aclame a tu         M'aclame a tu!   
M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.

 FRAGMENTS 

Vora el barranc del Carraixet, 
torna el camí de la lluita:
alliberem la nostra terra
de tota mena de traïdors.
Pujarà el sol a les murades,
i mirarem tota la terra
alliberada, intensa i nostra
vora el barranc del Carraixet.
 Gran oratori pels morts valencians de la postguerra


 El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
 ora marítima


 Sols diré pena, 
soledat, fracàs. Mira'm! 
Em demanàveu 
que digués alegria. 
Si ho voleu, me la invente. 
 estams de la pols



 jo 
   et 
      besava 
               tenint 
                       a 
                        les 
                            mans 
                                   els 
                                       teus 
                                             pits 
 mare de terra

 M'acompanyes, 
vida secreta, i fores 
com llum petita. 
 "Vida"


 Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans,
he amat la meua filla, he amat la meua dona,
he amat el meu ofici, he amat la meua casa,
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida,
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses,
he pecat molt, Senyor, he sofert molt, Senyor.
He amat la Mort perquè ella m'ha fet amar molt més.
 
XVII
bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.
aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d'invitar a sucar-hi el veïnat.
com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.
ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.


Veig l'alqueria
amb la parra, els geranis,
munt de silenci.
*
Poble, camina
com un poble entre els pobles.
Camina i canta.
*
Em quedaria 
a l'ombra d'uns geranis
o d'una parra.
*
Parres, llimeres,
alegria de viure.
Finestra oberta.
*
M'acompanyes, 
vida secreta, i fores
com llum petita.
*
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
*
Res no és obscé i tan sols compta el bé.

El blog d'Estellés

Sobre Vicent A.Estellés

Poemes en temps de guerrra







Enllaços interessants
Poemes recitats i poemes musicats

mAGpOESIA 
Poemes i poetes

Explicació i exemples 

Volen versos

Blog de poesia interessant

http://bibliopoemes.blogspot.com.es/

Poemari de dones 
recull de poetesses i poemes

Romance de la luna, luna


CABÒRIES EN LA NIT

Com pot l’home atribuir-se el poder
de malmetre i desfer
aquesta terra, aquest món?
Quin delit i quin plaer
troba en acumular riquesa i poder
I més, i més, i més?
El poder s’esvairà
els diners s’esfumaran…
I la natura malmesa
passarà sepulcral factura
als infants del futur,
i als vells d’avui.
I en aquest trist desert
quedaran nostres despulles,
les teues, les meues, les seues...
I ni una petita flor
creixerà a l’ombra
de la creu solitària
que donarà fe
de les nostres vides.
                  Gessamí.




  • Els camins de la calma - Tres poetes, tres cementeris marins
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  • http://www.rtve.es/television/20130422/any-centenari-salvador-espriu-puyal-poesia/604327.shtml