FEM TEATRE

JO DOS I TU UNO

	(Interior d’una casa de poble, humil. Una taula, cadires i en un racó un catre vell. En escena, home i dona, discutint) DONA: Té eres el meu home i jo la teua dona. No és just que tú sopes sempre dos ous i jo només un. Però això s’ha acabat! Tingues clar que això s’ha acabat!!! HOME: Dona... Què vols dir? DONA: ¡Que ja estic farta de fer la tonta! Portem 20 anys sopant jo un ou i tú dos. Veritat? HOME: Aixina és. DONA: Bé, doncs ara, durant els propers 20 anys, si Déu ens dona vida, girarem la truita: jo soparé dos ous i tú uno només. HOME: ¡Però això no pot ser! Em moriria de fam! DONA: I jo? M’he mort de fam jo?... Doncs tú tampoc et moriràs, no et preocupes no... HOME: SÍ! em moriré. (La dona pensa un instant i cedeix....) DONA: (Amb to reconciliador...) Farem una altra cosa: De hui endavant ens turnarem: un dia me’n tocaran a mí dos i l’altre dia et tocaran a tú. Conforme? HOME: NO. DONA: I PER QUÈ? HOME: Perque em conec i sé que no ho podré resisitir. DONA: Saps el que eres tú?... UN EGOÏSTA! HOME: I SAPS EL QUE TÚ VOLS? QUEDAR-TE VÍDUA!!! DONA: No podràs morir-te per això. HOME: Sí que em moriré!!! DONA: Doncs té igual, si et mors, t’enterren. No em deixaré convèncer. HOME: No?... Si és així ja pots comprar-te roba de dol, perque ara mateix em muic. (Es tira a sobre del catre panxa per amunt i es queda rígid .) DONA: Deixat de ximpleries i alça’t d’ahí. HOME: No puc, estic mort. DONA: ¡He dit que t’alces! HOME: I em donaràs dos ous per sopar? DONA: UNO HOME: DOS DONA: ¡UNO! HOME: ¡DOS! DONA: ¡UNO! HOME: Està bé. Vest’en d’ací i deixa’m descansar en pau. Respecta els difunts. DONA: Mira que cride els veïns! HOME: Crida’ls. DONA: Mira que t’enterraran! HOME: Que m’enterren. DONA: Seràs cabota!!! Això n’hi ha? Ara voràs!!! (Guaita per una porta, i diu cridant ) ¡Acudiu veïns! ¡Veïns acudiu, que el meu home s’ha mort!!! (Entren els veïns i veïnes, entre ells els sacristà que és coix) TOTS: Què passa? Què passa? DONA: (Fent que plora) Què passa? Que no ho veieu? Que el meu home s’ha mort!!! TOTS: Quina desgràcia!!! VEÏNA 1 : Qui ho anava a dir! Ahir tan bo i tant sanot i hui al pot! VEÏNA 2 : No som res! SACRISTÀ: Pols eres i en pols et convertiràs. I com ha estat l’òbit? DONA: No hi ha hagut òbit ni res. De repent li ha agafat un patatús, ha estirat la pata i s’ha quedat ert com un pal. SACRISTÀ: Caldrà avisar al retor. DONA: Ja l’he fet cridar. SACRISTÀ: I al metge. VEÍ 1 No sé jo que ha de fer ací el metge. De lluny es veu que el difunt està mort i ben mort. SACRISTÀ No sigues ignorant, Ramon. El metge ha de certificar la defunció. Sense ixe exquisit no podrà ser inhumat. VEÍ 1 (amb la mà a l’orella) Què ha dit vosté? Que no podrà ser fumat? SACRISTÀ Inhumat, he dit IN HU MAT ! VEÍ 1 ¡Ah, ja! Escolte, i això què és ? SACRISTÀ Soterrat, ho compren ara? SOTERRAT. (A banda) Quin alfabetisme hi ha en aquest poble! VEÏNA 1 (Amb admiració) Hi ha que vore! Quant que sap el nostre sacristà!!! VEÏNA 2 És una eminència! Als 20 anys, era capaç de llegir quasi de tirereta. Llàstima que vaja coix! DONA Ai, pobre marit meu! (S’agenolla al seu costat , i fent com que plora simula que li diu en veu baixa, tot açò de cara al públic i de cul als altres personatges) ¡Mira que la cosa va de veritat! FINAL I HOME ¡Que vaja! DONA ¡Mira Candel que t’enterren! Ja has sentit al sacristà. HOME ¡Em té igual! DONA Mira, alçat ja, que açò se n’ha eixit de mare. Esta broma ja dura massa. HOME Si a estar mort li dius tú broma... DONA Tú guanyes: soparàs dos ous. HOME (Posant-se de peu d’un salt) Visca, me’n soparé dos! Me’n soparé dos! (Tots se’n van corrents espantats i cridant, entrebancant-se uns en altres per eixir els primers per la porta. Els Sacristà, com és coix no pot còrrer, i s’ha quedat l’últim, pega voltes per l’habitació exclamant: ) SACRISTÀ Diu que se’n soparà dos! Ai, pobre de mí! Qui serà l’altre? Perque uno sóc jo. D’això no n’hi ha dubte! Ai, ai ai...! FINAL II HOME Que vaja! DONA Tú t’ho has buscat, egoísta. HOME (no respon, i es queda al taüt tot quiet.) (Veïns i veïnes es disposen a acompanyar el fèretre al cementeri. Dos veïns alcen la caixa als muscles) VEÍ 1 (Alçant la caixa) Xè tú, com pesa! VEÍ 2 El moniato deu haver sopat bé esta nit! VEÍ 1 Qui ho diria! (mentre el duen a soterrar) (arriben davant el clot, i quan tiren a posar-lo dins, de sobte el taüt comença a tremolar...) HOME (Saltant del taüt a terra d’un salt) Farem un pacte, farem un pacte! Me’n soparé un, si no queda més remei! (Tots – menys la seua dona.- se’n van corrents espantats i cridant, entrebancant-se uns en altres per eixir els primers. El Sacristà, com és coix no pot còrrer, i s’ha quedat l’últim exclamant: ) SACRISTÀ Diu que pactarà i se’n soparà un! Ai, pobre de mí! Amb qui deu haver pactat aquest desgraciat? Perque al primer que es podrà menjar és a mí. D’això no n’hi ha dubte! Ai, ai ai...! ( se’n fuig pel passadís entre el públic) (Al fons de l’escenari Candel es reunix amb la dona, es fan un abraç, en senyal de pau) HOME Tinc un dubte, hagueres deixat que m’enterraren? DONA I tú, m’hagueres deixat per sempre mig morta de fam? (Al públic) Ja sabeu dones, els drets cal conquerir-los. Ja ho diu el refrany: “Qui no plora, no mama”.